El pebrot viatger

Hi havia una vegada dos pebrots. Un d’ells era molt energètic, tenia moltíssims amics i era massa ambiciós, sempre estava fent alguna cosa, tenia l’agenda ocupadíssima i volia ser a tot arreu. L’altre en canvi, era molt tranquil, sempre sortia amb els amics de tota la vida i anava fent la seva poc a poc. Tot i que entre ells eren molt diferents, sempre s’havien estimat molt. Un dia, el pebrot inquiet va anar a veure al seu amic per acomiadar-se d’ell. Marxava cap a l’aventura de la seva vida: fer la volta al món. El pebrot més calmat es va posar una mica trist perquè no el tornaria a veure durant una llarga temporada, però com eren molt bons amics, va animar-lo a complir el seu somni. Sabia que res el faria canviar d’opinió. Així, el pebrot viatger, es va disposar a recórrer destins inimaginables.

Al cap d’un temps, el pebrot rodamón va tornar a casa. Arribava molt content i amb moltíssimes ganes de trobar-se amb el seu amic, per parlar-li de totes les cultures que havia descobert i totes les aventures que havia viscut. Caminava pel carrer i saludava a tothom amb un somriure gegant, però ningú li responia. De fet, el miraven com si no el coneguessin de res. Quan va veure al seu amic assegut a una terrassa a l’altra punta del carrer, va cridar:

– Ei! He tornat! Sóc jo, vinc de fer la volta al món! – i va començar a córrer cap a ell.

Però el pebrot tranquil tampoc el va reconèixer. Es va sentir molt trist i, per si no es sentia prou malament, es va posar a ploure molt fort. De sobte, el seu amic va deixar de mirar-se’l confós.

– Pebrot viatger! Però si ets tu! Vas tan brut que no t’he reconegut fins que no has quedat ben xop!

– De tant viatjar, el pebrot s’havia tacat de petroli i semblava que anés vestit de negre. Però els amics, contents de tornar-se a veure, no els va importar gens i es van fer una llarga abraçada entre riures.

– Apa, sembla que vinguis disfressat, tira cap a la dutxa i després m’ho expliques tot!