La pastanaga lletja i geperuda

Hi havia una vegada una pastanaga que vivia dins una nevera. Compartia el seu prestatge amb iogurts, ous i un tàper d’espaguetis a la bolonyesa. Era impossible avorrir-se amb ells perquè eren tots molt agradables, però tot i així, la pastanaga de vegades es sentia molt sola.

Un bona tarda, el propietari de la nevera va fer arribar un matoll de pastanagues nou al calaix de baix. Totes eren allargades, gruixudes i d’un color taronja més viu que qualsevol tardor. Podríem dir que totes semblaven models de revista, a diferència de la pastanaga que es sentia sola. Ella, al costat de les noves inquilines, era lletja i geperuda, massa grossa pel cap i massa fina per la punta, amb les fulles musties i groguenques. A més, mentre les altres eren llampants, la pastanaga que portava més temps a la nevera estava plena de terra i costava endevinar el seu color real. La pastanaga plena d’il·lusió es moria de ganes per conèixer a les seves companyes. Ja no es sentiria tan sola! Però des del seu prestatge, sentia com les pastanagues més atractives xiuxiuejaven mentre reien i la miraven de reüll. Cap d’elles volia intercanviar paraula amb la pastanaga, a qui poc a poc se li apagava la il·lusió. La vergonya es va apoderar d’ella i va deixar de parlar amb els iogurts, els ous i el taper. Ja no reia com abans i no hi havia moment que no es sentís qüestionada per les altres pastanagues. Pensava: Si jo no he fet res, aquí tots ens quèiem molt bé. No seré prou pastanaga? D’acord que jo sóc una mica diferent, però elles són totes exactament iguals. Perquè s’han de sentir tant especials? Els altres aliments de la nevera, excepte aquelles pastanagues tan guapes, se la miraven amb pena i no sabien que fer.

De cop i volta, es va obrir la nevera. La mestressa portava un calaix de fusta fina, on es podia llegir “Fruiteria – L’hort de la Mercè”. El va dipositar al prestatge de baix i la pastanaga rebutjada va poder observar que es trobava ple de verdures fent molt enrenou. Entre riallades i acudits, hi havia un enciam gros i despentinadíssim, carbassons de diferents llargàries i punxeguts per les puntes, albergínies ben grosses i tacades de colors liles i blancs, cireres molt vermelles i una mica tímides, cebes tendres que feien plorar als altres, però del riure, i més pastanagues corbades i brutes, petites i grans, gruixudes i primes. El que hi havia a aquella safata era un festival. La noia que havia obert la nevera va agafar a la pastanaga solitària i la va posar on es trobaven les noves verdures, que la van rebre entre abraçades i presentacions. Les pastanagues de revista es miraven l’escena amb recel. Però ara sí, la pastanaga que ja no es sentia lletja i geperuda, tornava a riure sabent del cert que ella es sentia a gust amb les seves formes i que no hi havia cap problema amb la seva forma de ser, en tot cas el tindrien les pastanagues envejoses. Mai més tornaria a sentir-se sola.